Evolució de la poesia catalana (primera part)

Al llarg del temps la poesia catalana ha pasat per moltes etapes, evolucions de diferents estils, autors que van marcar época etc.

Ara explicaré com ha evolucionat la poesia fins al nostre temps actual.

Els primers poetes reconeguts són els trobadors, o el génere trobaderesc:

Un trobador és un poeta cantor de l’edat mitjana que crea composicions literàries i musicals, destinades a ser difoses pel cant dels joglars. Els trobadors normalment cantaven en occità, però aquesta llengua era normalment artificial, un parlar difícil de localitzar geogàficament (Koine literària). Sovint hi tenia més presència el dialecte llenguadocià, però fou al principi el Llemosí, el centre més important de la cultura trobadoresca.

Poetes i músics, amb un gran domini de la retòrica i de la música. Els seus poemes no eren per ser llegits, sinó escoltats. Depenien de la seva poesia, per tant, rebien un sou de les corts reials de la noblesa o dels burgesos rics. Es movien per un ambient cortesà i aristocràtic, culte i ric, propi de la cort feudal.

Orígens

Aquesta moda va néixer en Occitània durant el segle XI, el primer trobador del qual es té constància va ser Guilhèm d’Aquitània (1071–1127), duc d’Aquitània. L’estil va florir en el segle XII. Els trobadors normalment viatjaven grans distàncies, ajudant així a la transmissió de notícies entre una regió i altra.

Els trobadors, personatges majoritàriament de la noblesa, sovint a mig camí entre el guerrer i el cortesà, amb les seves cançons amoroses sobretot, però també amb les seves composicions de propaganda política, els seus debats i, en definitiva, amb la seva visió del món, ens mostren l’inici d’una història cultural i política amb una varietat que no trobem en cap altre document de l’època. La seva literatura, a més, serà una de les fonts bàsiques de la poesia que durant segles es conrearà en el nostre país; fins i tot en el segle XX, autors com J. V. Foix no es poden explicar del tot sense conèixer allò que composaren aquests escriptors dels segles XII i XIII.

 

Llengua

Hi ha diverses raons per les quals s’inclou l’estudi dels trobadors dintre de la història de la literatura catalana malgrat que són poetes que escriuen en una llengua que no era exactament la de Catalunya: La poètica dels trobadors, que sorgeix a Occitània a finals del segle XI, afecta també Catalunya i el nord d’Itàlia conformant una literatura d’una unitat notable, en un moment, a més, en què les diferències entre el provençal, la llengua de la poesia trobadoresca, i el català eren relativament poc importants. De fet, en aquell temps, i fins a finals del segle XIX, la idea que el català formava part de l’occità o de la llengua d’Oc era poc qüestionada. Ja en la plenitud de la seva producció literària –segle XIV i part del segle XV– a Catalunya, un mateix escriptor feia servir l’occità, si és vol cada vegada més catalanitzat, en la seva obra poètica i el català en la prosa. Aquesta situació pervisqué fins Ausiàs March -primera meitat del segle XV-. Per últim, la tradició literària dels trobadors encara té vigència en part de la poesia dels segle XX, tant pel que fa als aspectes formals com de contingut i és, sense dubte, una de les bases més importants de la lírica catalana.

Els trobadors provençals van aconseguir crear una llengua literària comuna que no es corresponia amb cap dels dialectes occitans, però ben compresa en tot el domini lingüístic. Tècnicament s’anomena koiné, no es una parla, sinó una variant lingüística específica per a la poesia, amb gran èxit més enllà de les fronteres occitanes. La seva poesia es va convertir en la primera mostra de literatura d’alta exigència artística en llengua vulgar que va conèixer l’Europa cristiana, i la seva influència en l’esdevenidor de la cultura occidental.