jump to navigation

Ausiàs Marc- Veles i vents febrer 8, 2009

Posted by poesiacatalanaantologia in General, Les poesies més populars.
add a comment

Marona recitat per Lluís Llach febrer 8, 2009

Posted by poesiacatalanaantologia in General, Les poesies més populars.
add a comment

Evolució de la poesia catalana (última part) febrer 8, 2009

Posted by poesiacatalanaantologia in General, História de la poesia.
add a comment

Després de la guerra cívil espanyola molts escriptors van tenir que marchar exiliats cap altres paísos, això va tenir com a resultat que es perdessin moltes obres, ja que el català estava prohíbit en aquella época a causa de l’obligació de només tenir l’espanyol com a llengua d’ús cultural.

Peró van haver-hi molts escriptors que es van quedar, van començar a escriure sota l’anonimat i la clandestinitat, la majoria dels seus temes eren a favor de la llibertat i en contra del estat actual del país.

Obres molt reconegudes i famoses d’aquells temps són:

Amics de la Poesia (1942)

Catalunya (1942)

L’ocell de paper (1943)

etc

 

A partir del 1970, una nova allau de poetes joves comença a interessar-se pe rla poesia en si mateixa, com a discurs autònom no subjecte a allò que “denuncia”. Si hi ha un element comú en els escriptors que van començar a escriure a finals dels sixanta és el rebuig de l’éstetica realista. Són escriptors urban que fan del cosmopolitisme un component temàtic i moral important, volen ser ciutadans del món a més de catalans. Rellegeixen els autors de l’avantguarda com a ara J.V. Foix, Joan Brossa, peró també senten un nou interès pels aspectes tècnics i formals que creen adeptes de la poesia classica. També es desvetlla un nou interés per Carner. Joan Vinyoli és redescobert i el cas que ara li fan els joves redunda en una revifalla creativa extraordinària. Gabriel Ferrater es converteis en un referent obligat, com el poeta que ha parlat de la “vida moral” quotidiana de l’home corrent, sobretot després del seu suïcidi el 1972, que el converteix en un mite entre les generacions posteriors. Dels poetes que han escrit després dels setanta, cal esmentar Pere Gimferrer, Narcís Comadira, Miquel de Palol, Xavier Bru i Maria Merçè Marçal.

Evolució de la poesia catalana (tercera part) febrer 8, 2009

Posted by poesiacatalanaantologia in Les poesies més populars.
add a comment

Al segle XIX va ser quan va esdevenir la Renaixença, quan un conjunt de personalitats va voler retornar al català la seva importáncia dins de la cultura. Es van proposar una série plans per aconseguir que resorgis.

Van ser:

Els Jocs Florals fou un certamen literari instituït a Tolosa de Llenguadoc l’any 1323 per la Sobregaya Companyia dels Set Trobadors i que es va celebrar fins al 1484, on concorrien també trobadors i poetes catalans. Després de diverses temptatives, al 1393, per desig del rei Joan I, el Consistori de la Gaia Ciència es va instaurar a Barcelona fins les darreries del segle XV sota l’auspici dels monarques catalanoaragonesos.

 

Jocs Florals de Barcelona

Els Jocs Florals de Barcelona van tornar a instaurar-se el primer diumenge de maig de 1859 gràcies a les iniciatives d’Antoni de Bofarull i de Víctor Balaguer, amb el lema Patria, Fides, Amor, en al·lusió als tres premis ordinaris: la Flor Natural o premi d’honor, que s’atorgava a la millor poesia amorosa, l’Englantina d’or a la millor poesia patriòtica i la Viola d’or i argent al millor poema religiós. A més hi havia altres premis ordinaris. El guanyador de tres premis ordinaris era investit amb el títol de Mestre en Gai Saber. Un gran sector dels intel·lectuals i dels polítics catalans dóna suport als Jocs Florals això contribueix al prestigi de la literatura catalana culta.

En aquest marc es manifesten posicions diferenciades respecte al model de llengua. Marià Aguiló defensa una primera via que prengui com a models els diversos autors de totes les formes dialectals; Antoni Bofarull defensa models del segle XVI i XVII i el dialecte emprat a Barcelona i finalment, hi ha una tercera via que no disposa d’un defensor visible dins l’estructura dels Jocs que defensa un català barceloní del segle XIX. Entre les dues darreres tendències hi havia moviments aproximatius. Hi ha crítics com Frederic Soler i el seu entorn que en la majoria dels casos acabaran participant-hi.

Els Jocs aglutinen participants d’ideologies contraposades republicans, conservadors i generacions més joves que s’hi van apuntant. Tota la diversitat ideològica es fa palesa als discursos realitzats en els Jocs. Aquests s’han convertit en un referent per a l’estudi del debat intern i de l’evolució ideològica dels seus participants[2].

 

Jocs Florals de La Ciutat i Regne de València

Els Jocs Florals també es van reinstaurar a València al segle XIX, organitzats tradicionalment per Lo Rat Penat, que encara és la institució que els organitza tots els anys, amb molt major esplendor que a finals del segle XIX i principis del XX amb més de 17 premis de valuosa quantia económica i prestigi. Aquest any 2008 se celebren els CXXV JOCS FLORALS DE LA CIUTAT I REGNE E VALÈNCIA, que és el seu nom original i que encara conserva. Estan patrocinats per la Generalitat Valenciana, la Diputació de València, l’Ajuntament de València i l’Arquebisbat de València entre altres institucions. A part de la ciutat de València, també es celebren uns altres jocs florals, els de Nules. Junt amb la capital , és la única població on se celebra aquesta festivitat, tot i que amb molts menys anys i antiguitat que la ciutat de València, ja l’any 2008 es va celebrar la LV edició dels Jocs Florals de la Vila de Nules.

Un dels autors més importants va ser:

Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 17 de maig de 1845 – Vallvidrera, 10 de juny de 1902) és un dels més grans poetes que han donat les lletres catalanes. El bisbe Torras i Bages el va qualificar de Príncep dels poetes catalans. També es coneix Jacint Verdaguer com aMossèn Cinto Verdaguer, pel fet de ser sacerdot.


 

Biografia

Va ser el tercer fill de vuit, dels quals només en sobrevisqueren tres. Als 11 anys ingressa al Seminari de Vic. Mentre segueix estudiant, i fent de mestre i de pagès, l’any 1865 participa als Jocs Florals de Barcelona i guanya quatre premis. L’any següent torna a guanyar dos premis en els mateixos Jocs Florals.

El 24 de setembre de 1870 és ordenat sacerdot a Vic i l’octubre d’aquell mateix any, canta la seva primera missa a l’ermita de Sant Jordi. Als 28 anys entra de capellà a la Companyia Transatlàntica perquè li havien recomanat per a la seva salut el clima marítim i l’any següent embarca a Cadis rumb a l’Havana. Finalment s’estableix a Barcelona, com a capellà de la família del marquès de Comillas. Als 32 anys, el jurat dels Jocs Florals li concedeix el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema L’Atlàntida. És la consagració de Verdaguer com a poeta.

L’any 1880, per haver guanyat tres premis als Jocs Florals, és proclamat Mestre en Gai Saber. Aquest mateix any publica el llibre Montserrat. Als 39 anys viatja a París, Suïssa, Alemanya i Rússia. El 21 de març de 1886, als 41 anys, el bisbe Morgades el corona com a Poeta de Catalunya al Monestir de Ripoll. Publica el gran poema Canigó al 1885 i realitza un viatge de peregrinació a Terra Santa.

És després d’aquest viatge que atura la seva producció literària i es dedica a altres activitats poc ortodoxes, una de les quals és la pràctica d’exorcismes. A causa d’aquest i altres escàndols, el marquès de Comillas trenca les relacions amb ell i fins i tot l’any 1895 li prohibeixen exercir de sacerdot. Ell es defensa amb una sèrie d’articles als diaris titulats En defensa pròpia.

El 1898 torna a exercir de sacerdot, però viurà amb un sou miserable i enfrontat a alguns sectors de la societat fins la seva mort.

El dia 17 de maig de 1902, als 57 anys, es trasllada del número 235 del carrer Aragó de Barcelona on vivia, a la finca coneguda com a Vil·la Joana, de Vallvidrera (Barcelona), on espera fer una convalescència de tuberculosi. El 10 de juny mor a Vil·la Joana. Actualment, la finca, convertida en Museu, es pot visitar.

L’enterrament de Jacint Verdaguer fou un dels més multitudinaris que es recordava a Barcelona fins al moment. A més, el seu llegat es manifesta en alguns dels poemes i cançons més populars de la cultura catalana, com ara L’emigrant o el Virolai de Montserrat. Una altra mostra de la seva popularitat és el fet que és una de les personalitats històriques que dóna nom a més carrers arreu de Catalunya.

Entre les seves obres cal destacar: L’Atlàntida (1876), que va ser traduïda a moltes llengües, entre les quals el francès (pel seu amic rossellonès Justí Pepratx), Idil·lis i cants místics(1879), Montserrat (1889), Oda a Barcelona (1883), Canigó (1886).