Evolució de la poesia catalana (última part)

Després de la guerra cívil espanyola molts escriptors van tenir que marchar exiliats cap altres paísos, això va tenir com a resultat que es perdessin moltes obres, ja que el català estava prohíbit en aquella época a causa de l’obligació de només tenir l’espanyol com a llengua d’ús cultural.

Peró van haver-hi molts escriptors que es van quedar, van començar a escriure sota l’anonimat i la clandestinitat, la majoria dels seus temes eren a favor de la llibertat i en contra del estat actual del país.

Obres molt reconegudes i famoses d’aquells temps són:

Amics de la Poesia (1942)

Catalunya (1942)

L’ocell de paper (1943)

etc

 

A partir del 1970, una nova allau de poetes joves comença a interessar-se pe rla poesia en si mateixa, com a discurs autònom no subjecte a allò que “denuncia”. Si hi ha un element comú en els escriptors que van començar a escriure a finals dels sixanta és el rebuig de l’éstetica realista. Són escriptors urban que fan del cosmopolitisme un component temàtic i moral important, volen ser ciutadans del món a més de catalans. Rellegeixen els autors de l’avantguarda com a ara J.V. Foix, Joan Brossa, peró també senten un nou interès pels aspectes tècnics i formals que creen adeptes de la poesia classica. També es desvetlla un nou interés per Carner. Joan Vinyoli és redescobert i el cas que ara li fan els joves redunda en una revifalla creativa extraordinària. Gabriel Ferrater es converteis en un referent obligat, com el poeta que ha parlat de la “vida moral” quotidiana de l’home corrent, sobretot després del seu suïcidi el 1972, que el converteix en un mite entre les generacions posteriors. Dels poetes que han escrit després dels setanta, cal esmentar Pere Gimferrer, Narcís Comadira, Miquel de Palol, Xavier Bru i Maria Merçè Marçal.