Evolució de la poesia catalana (última part) febrer 8, 2009
Posted by poesiacatalanaantologia in General, História de la poesia.add a comment
Després de la guerra cívil espanyola molts escriptors van tenir que marchar exiliats cap altres paísos, això va tenir com a resultat que es perdessin moltes obres, ja que el català estava prohíbit en aquella época a causa de l’obligació de només tenir l’espanyol com a llengua d’ús cultural.
Peró van haver-hi molts escriptors que es van quedar, van començar a escriure sota l’anonimat i la clandestinitat, la majoria dels seus temes eren a favor de la llibertat i en contra del estat actual del país.
Obres molt reconegudes i famoses d’aquells temps són:
Amics de la Poesia (1942)
Catalunya (1942)
L’ocell de paper (1943)
etc
A partir del 1970, una nova allau de poetes joves comença a interessar-se pe rla poesia en si mateixa, com a discurs autònom no subjecte a allò que “denuncia”. Si hi ha un element comú en els escriptors que van començar a escriure a finals dels sixanta és el rebuig de l’éstetica realista. Són escriptors urban que fan del cosmopolitisme un component temàtic i moral important, volen ser ciutadans del món a més de catalans. Rellegeixen els autors de l’avantguarda com a ara J.V. Foix, Joan Brossa, peró també senten un nou interès pels aspectes tècnics i formals que creen adeptes de la poesia classica. També es desvetlla un nou interés per Carner. Joan Vinyoli és redescobert i el cas que ara li fan els joves redunda en una revifalla creativa extraordinària. Gabriel Ferrater es converteis en un referent obligat, com el poeta que ha parlat de la “vida moral” quotidiana de l’home corrent, sobretot després del seu suïcidi el 1972, que el converteix en un mite entre les generacions posteriors. Dels poetes que han escrit després dels setanta, cal esmentar Pere Gimferrer, Narcís Comadira, Miquel de Palol, Xavier Bru i Maria Merçè Marçal.
Evolució de la poesia catalana (segona part) febrer 3, 2009
Posted by poesiacatalanaantologia in História de la poesia.add a comment
Fins al segle XIV la poesia catalana no va tenir massa empenta per culpa de molts canvis polítics, encara que Ausiàs Marc va ser un poeta destacat al segle XIV, pero generalment per culpa de l’oblit del català no es van apareixer molts poetes.
Evolució de la poesia catalana (primera part) febrer 3, 2009
Posted by poesiacatalanaantologia in História de la poesia.add a comment
Al llarg del temps la poesia catalana ha pasat per moltes etapes, evolucions de diferents estils, autors que van marcar época etc.
Ara explicaré com ha evolucionat la poesia fins al nostre temps actual.
Els primers poetes reconeguts són els trobadors, o el génere trobaderesc:
Un trobador és un poeta cantor de l’edat mitjana que crea composicions literàries i musicals, destinades a ser difoses pel cant dels joglars. Els trobadors normalment cantaven en occità, però aquesta llengua era normalment artificial, un parlar difícil de localitzar geogàficament (Koine literària). Sovint hi tenia més presència el dialecte llenguadocià, però fou al principi el Llemosí, el centre més important de la cultura trobadoresca.
Poetes i músics, amb un gran domini de la retòrica i de la música. Els seus poemes no eren per ser llegits, sinó escoltats. Depenien de la seva poesia, per tant, rebien un sou de les corts reials de la noblesa o dels burgesos rics. Es movien per un ambient cortesà i aristocràtic, culte i ric, propi de la cort feudal.
Orígens
Aquesta moda va néixer en Occitània durant el segle XI, el primer trobador del qual es té constància va ser Guilhèm d’Aquitània (1071–1127), duc d’Aquitània. L’estil va florir en el segle XII. Els trobadors normalment viatjaven grans distàncies, ajudant així a la transmissió de notícies entre una regió i altra.
Els trobadors, personatges majoritàriament de la noblesa, sovint a mig camí entre el guerrer i el cortesà, amb les seves cançons amoroses sobretot, però també amb les seves composicions de propaganda política, els seus debats i, en definitiva, amb la seva visió del món, ens mostren l’inici d’una història cultural i política amb una varietat que no trobem en cap altre document de l’època. La seva literatura, a més, serà una de les fonts bàsiques de la poesia que durant segles es conrearà en el nostre país; fins i tot en el segle XX, autors com J. V. Foix no es poden explicar del tot sense conèixer allò que composaren aquests escriptors dels segles XII i XIII.
Llengua
Hi ha diverses raons per les quals s’inclou l’estudi dels trobadors dintre de la història de la literatura catalana malgrat que són poetes que escriuen en una llengua que no era exactament la de Catalunya: La poètica dels trobadors, que sorgeix a Occitània a finals del segle XI, afecta també Catalunya i el nord d’Itàlia conformant una literatura d’una unitat notable, en un moment, a més, en què les diferències entre el provençal, la llengua de la poesia trobadoresca, i el català eren relativament poc importants. De fet, en aquell temps, i fins a finals del segle XIX, la idea que el català formava part de l’occità o de la llengua d’Oc era poc qüestionada. Ja en la plenitud de la seva producció literària –segle XIV i part del segle XV– a Catalunya, un mateix escriptor feia servir l’occità, si és vol cada vegada més catalanitzat, en la seva obra poètica i el català en la prosa. Aquesta situació pervisqué fins Ausiàs March -primera meitat del segle XV-. Per últim, la tradició literària dels trobadors encara té vigència en part de la poesia dels segle XX, tant pel que fa als aspectes formals com de contingut i és, sense dubte, una de les bases més importants de la lírica catalana.
Els trobadors provençals van aconseguir crear una llengua literària comuna que no es corresponia amb cap dels dialectes occitans, però ben compresa en tot el domini lingüístic. Tècnicament s’anomena koiné, no es una parla, sinó una variant lingüística específica per a la poesia, amb gran èxit més enllà de les fronteres occitanes. La seva poesia es va convertir en la primera mostra de literatura d’alta exigència artística en llengua vulgar que va conèixer l’Europa cristiana, i la seva influència en l’esdevenidor de la cultura occidental.
Antologia de la poesia catalana 